Observatori de Salut i Seguretat Ambiental

Engrunes. Avui.
Joan Oliver
Fragment

Entre les lectures endarrerides hi ha un article de Robert J. Samuelson al Washington Post de dimecres que du per títol Global Warming Simplicities (simplicities podem traduir-ho com a simplificacions, si som benèvols, i com a ximpleries, si no ho som tant; global warming és escalfament global). En Samuelson diu que els periodistes tenim tendència a embarcar-nos en croades morals, com la del canvi climàtic, i que això posa en perill el bon periodisme. L'article acaba així: "Els periodistes hem de resistir la temptació de presentar el canvi climàtic com un conte moral en què qualsevol que qüestioni la seva gravetat o les solucions proposades és ridiculitzat com un foll o un sicari al servei de les empreses. La discrepància és, o hauria de ser, l'ànima d'una societat lliure". Amén.

http://paper.avui.cat/article/opinio/92974/engrunes.html

Francesc Puigpelat

Encapçalo aquest article amb una referència del llibre d'Al Gore Una veritat incòmoda. I és que la meva tesi és que Gore s'equivoca: la veritat que propaga no en té res, d'incòmoda. Tot al contrari: és absolutament còmoda.

Un exemple: la manera com ha estat assumida sense rubor pel papa Benet XVI. El pontífex, delerós per guanyar-se el favor dels joves a canvi de res, s'ha apuntat a la croada per salvar el planeta. "És necessari actuar amb urgència i crear una forta aliança entre l'home i la terra", va declarar fa poc a Loreto, entre aplaudiments. Compromís amb la teologia de l'alliberament? O amb la gent que viu en la misèria a Sud-amèrica? O amb els que s'encomanen la sida a l'Àfrica perquè no fan servir preservatius? No. Això fóra incòmode i donaria feina. Per a Benet XVI és molt més còmoda la veritat d'Al Gore: s'hi apunta amb tota la barra i rep aplaudiments del joves progressistes d'Occident.

A Loreto, els assistents duien motxilles elaborades amb material reciclable, una llanterna que funcionava amb una maneta en lloc de piles i bosses d'escombraries de colors. Els menjars van ser servits en plats biodegradables i els llibres d'oració estaven impresos en paper reciclat. Curiós, oi? No havíem quedat que Benet XVI era pro Opus Dei i una mena d'integrista de la pitjor classe? S'ha tornat progre de cop? No: el que passa és que la veritat del canvi climàtic és còmoda.

La millor prova que es tracta d'una veritat comodíssima és la facilitat amb què ha triomfat a la societat catalana, que és el paradigma de l'opulència, el fals progressisme i la hipocresia. Les escoles (que no es distingeixen precisament pel fet d'obligar els alumnes a esforços incòmodes) van plenes d'aquesta veritat tan còmoda: els meus fills, aviciats i rics, no fan altra cosa que parlar del canvi climàtic.

Lluitar contra el canvi climàtic és la manera més còmoda de fer-se el progre i de defugir la mala consciència. És barat, és estètic i quedes la mar de bé amb els amics. Sembla que salves el món, però com que la fi del món s'anuncia per d'aquí a 50 o 100 anys, ho fas amb comoditat: sense presses, pors ni mals rotllos. Sense compromisos concrets ni responsabilitats. Només es tracta de posar el plàstic al contenidor groc (o és el verd?) i el paper al verd (o al vermell?) i un es guanya un trosset de cel. Quanta raó té Xavier Sala-i-Martin quan diu que l'ecologisme és la religió del segle XXI!
El canvi climàtic equival en les consciències actuals a un músic ambulant descrit per Josep Pla a Un de Begur. Inspirava llàstima, però poca, i no demanava compromisos grans, sinó petits i senzills: de mida burgesa. Pla escriu: "El sentiment de llàstima és tolerable i fins i tot agradable si, de llàstima, no se n'ha de tenir massa. Si passa de mida, pot ser un sentiment contraproduent i d'efectes contraris". El mateix passa amb la solidaritat i la caritat. Que n'hi hagi, però poca i que no destorbi els nostres quefers habituals. És per això, que el canvi climàtic és una veritat tan còmoda.

http://paper.avui.cat/article/opinio/98244/una/veritat/comoda.html